viernes, 13 de mayo de 2011

Com comprar als "xinus"

          Un matí qualsevol, a una botiga xinesa on venen totes les formes possibles del plàstic, el metall, la fusta i el vidre. Una dona reclamant per la mala qualitat d’una mercaderia i demanant el seu reintegrament. La parella de xinesos cada cop cridant més alt, i incorporant una major proporció de mandarí a les seves exclamacions... Mentrestant, l’avi i el fill vigilant de manera estratègica els passadissos per a què ningú manllevi cap objecte.

            No importa com acabi, tant és si els responsables de la botiga li donen el mateix objecte però nou, li reintegren els tres euros o no fan res. La clienta tornarà. I ho farà perquè si combinem una actitud de compra compulsiva i uns ingressos baixos, hi ha pocs llocs tan atractius com aquestes botigues. I en una època com la actual en què els diners no sovintegen, encara més.

            No penso fer una soflama contra aquests comerços perquè crec que fan la seva funció i fins i tot jo hi compro alguna vegada. Una familia que ha estat prou valenta per emigrar i intentar trobar la oportunitat allà on sigués, mereix el meu respecte. I ells no obliguen ningú a comprar res, senzillament aprofiten que els seus compatriotes són capaços de produir en massa aquest tipus d’objectes i aconseguir que tinguin preus irrisoris àdhuc després d’haver recorregut tants quilòmetres.

            Cal saber comprar a aquestes botigues. I aprendre dels errors. Personalment he tingut males experiències amb els estris o eines de metall o components electrònics. Una bàscula per pesar aliments em va durar unes tres hores fins que la molla es va trencar. Un joc de claus allen va desmembrarse a la segona o tercera utilització. Unes llums de Nadal van durar... un Nadal. Però he comprat a bon preu testos de plàstic, capses de cartró i fusta,... objectes que no són gaire elaborats i amb prou feines s’han de manipular. Mai he reclamat en aquestes botigues perquè no crec que pel que pago hi tingui dret. Seria com comprar un ‘rasca’ i queixar-me a la venedora de loteria que no he guanyat res.

            No ens enganyem però, en aquesta història hi ha qui hi perd més que la dona insatisfeta amb la qualitat de l’establiment. Per començar, els operaris que fabriquen aquests productes, que pateixen uns sous ínfims i unes condicions de treball menys segures que una ruleta russa. El comerç local se’n ressenteix, doncs els comerciants xinesos no fan circular els seus ingressos al barri.  I finalment és el planeta qui perd, és a dir tots plegats, quan afavorim el malbaratament de recursos pagant un preu irreal per la utilització de petroli o metall, en uns objectes que acabaran en un curt periode de temps en un abocador.

miércoles, 11 de mayo de 2011

Els dos ermitans

Em considero una persona al·lèrgica a les discussions i les intento defugir pel meu propi bé. No hi trobo cap mena de plaer en aixafar els arguments dels altres, i més aviat intento conciliar els punts de vista contraposats. Això no està gaire ben valorat, doncs molts t’acusen de manca de caràcter i indefinició, ja que allò que es porta (només cal veure certs programes populars de la tel·levisió) és cridar com més alt millor, i deixar anar prou bilis com per ofegar les opinions alienes.

            Fa poc, traient la pols al llibre de Biologia de C.O.U. (el curs preparatori per la Universitat) vaig descobrir un conte de Khalil Gibran que crec que exemplifica la inutilitat de ser conciliador en alguns casos:

En una muntanya solitària hi vivien dos ermitans que adoraven Déu i s’estimaven l’un a l’altre.
Els ermitans tenien una escudella de fang, l’única cosa que tenien.
Un dia, un mal esperit va entrar al cor del més vell, que apropant-se al més jove li va dir:
-Fa molt temps que vivim junts. Ha arribat el moment de separar-nos. Dividim els nostres béns.
Llavors el més jove es va entristir i va dir:
-Em fa mal, germà, que em deixis. Però si tens necessitat de marxar, així sigui.
I va portar l’escudella de fang i li va donar dient-li:
-No la podem partir, germà, queda-te-la tu.
Llavors l’ermità més vell va explicar:
-No vull caritat. No m’enduré res que no sigui meu. L’escudella s’ha de dividir.
I el més jove va dir:
-Si partim l’escudella, de què ens servirà a tu o a mi? Si hi estàs d’acord, la podriem sortejar.
Però el vell ermità va insistir:
-Només vull justícia i allò que és meu, i no confiaré la justícia i el que em pertany a la capritxosa sort. L’escudella s’ha de dividir.
Llavors,  l’ermità més jove no va poder continuar argumentant i va dir:
-Si és la teva voluntat i això és el que desitges, trenquem l’escudella.
El rostre de l’ermità més vell es va anar enfosquint cada vegada més i va cridar:
-Maleït covard, no vols renyir!