Com comprar als "xinus"

          Un matí qualsevol, a una botiga xinesa on venen totes les formes possibles del plàstic, el metall, la fusta i el vidre. Una dona reclamant per la mala qualitat d’una mercaderia i demanant el seu reintegrament. La parella de xinesos cada cop cridant més alt, i incorporant una major proporció de mandarí a les seves exclamacions... Mentrestant, l’avi i el fill vigilant de manera estratègica els passadissos per a què ningú manllevi cap objecte.

            No importa com acabi, tant és si els responsables de la botiga li donen el mateix objecte però nou, li reintegren els tres euros o no fan res. La clienta tornarà. I ho farà perquè si combinem una actitud de compra compulsiva i uns ingressos baixos, hi ha pocs llocs tan atractius com aquestes botigues. I en una època com la actual en què els diners no sovintegen, encara més.

            No penso fer una soflama contra aquests comerços perquè crec que fan la seva funció i fins i tot jo hi compro alguna vegada. Una familia que ha estat prou valenta per emigrar i intentar trobar la oportunitat allà on sigués, mereix el meu respecte. I ells no obliguen ningú a comprar res, senzillament aprofiten que els seus compatriotes són capaços de produir en massa aquest tipus d’objectes i aconseguir que tinguin preus irrisoris àdhuc després d’haver recorregut tants quilòmetres.

            Cal saber comprar a aquestes botigues. I aprendre dels errors. Personalment he tingut males experiències amb els estris o eines de metall o components electrònics. Una bàscula per pesar aliments em va durar unes tres hores fins que la molla es va trencar. Un joc de claus allen va desmembrarse a la segona o tercera utilització. Unes llums de Nadal van durar... un Nadal. Però he comprat a bon preu testos de plàstic, capses de cartró i fusta,... objectes que no són gaire elaborats i amb prou feines s’han de manipular. Mai he reclamat en aquestes botigues perquè no crec que pel que pago hi tingui dret. Seria com comprar un ‘rasca’ i queixar-me a la venedora de loteria que no he guanyat res.

            No ens enganyem però, en aquesta història hi ha qui hi perd més que la dona insatisfeta amb la qualitat de l’establiment. Per començar, els operaris que fabriquen aquests productes, que pateixen uns sous ínfims i unes condicions de treball menys segures que una ruleta russa. El comerç local se’n ressenteix, doncs els comerciants xinesos no fan circular els seus ingressos al barri.  I finalment és el planeta qui perd, és a dir tots plegats, quan afavorim el malbaratament de recursos pagant un preu irreal per la utilització de petroli o metall, en uns objectes que acabaran en un curt periode de temps en un abocador.

Els dos ermitans

Em considero una persona al·lèrgica a les discussions i les intento defugir pel meu propi bé. No hi trobo cap mena de plaer en aixafar els arguments dels altres, i més aviat intento conciliar els punts de vista contraposats. Això no està gaire ben valorat, doncs molts t’acusen de manca de caràcter i indefinició, ja que allò que es porta (només cal veure certs programes populars de la tel·levisió) és cridar com més alt millor, i deixar anar prou bilis com per ofegar les opinions alienes.

            Fa poc, traient la pols al llibre de Biologia de C.O.U. (el curs preparatori per la Universitat) vaig descobrir un conte de Khalil Gibran que crec que exemplifica la inutilitat de ser conciliador en alguns casos:

En una muntanya solitària hi vivien dos ermitans que adoraven Déu i s’estimaven l’un a l’altre.

Els ermitans tenien una escudella de fang, l’única cosa que tenien.

Un dia, un mal esperit va entrar al cor del més vell, que apropant-se al més jove li va dir:

-Fa molt temps que vivim junts. Ha arribat el moment de separar-nos. Dividim els nostres béns.

Llavors el més jove es va entristir i va dir:

-Em fa mal, germà, que em deixis. Però si tens necessitat de marxar, així sigui.

I va portar l’escudella de fang i li va donar dient-li:

-No la podem partir, germà, queda-te-la tu.

Llavors l’ermità més vell va explicar:

-No vull caritat. No m’enduré res que no sigui meu. L’escudella s’ha de dividir.

I el més jove va dir:

-Si partim l’escudella, de què ens servirà a tu o a mi? Si hi estàs d’acord, la podriem sortejar.

Però el vell ermità va insistir:

-Només vull justícia i allò que és meu, i no confiaré la justícia i el que em pertany a la capritxosa sort. L’escudella s’ha de dividir.

Llavors,  l’ermità més jove no va poder continuar argumentant i va dir:

-Si és la teva voluntat i això és el que desitges, trenquem l’escudella.

El rostre de l’ermità més vell es va anar enfosquint cada vegada més i va cridar:

-Maleït covard, no vols renyir!

No vull ser feliç

          És possible que les coses no em vagin tan malament. Tinc una una parella molt agradable que m’estima i em cuida, un gos molt simpàtic i una feina en un bon ambient en què no em guanyo malament la vida.

            Però em complico la vida pel senzill motiu de poder queixar-me. Tinc dues vares per medir. Una molt benèvola amb la qual m’autoavaluo i sempre surto com una pobre víctima del sistema, i una altra molt més severa per avaluar els demés i els seus defectes i petites errades, que magnifico per tal de poder sentir-me una mica superior.

            Critico la estupidesa dels altres, mentres ells van passant i es van allunyant de mi, realitzant els seus projectes. No crec en l’esforç, ni en la paciència. Rectifico: no crec en el MEU esforç i la MEVA paciència, perquè m’aprofito de la dels altres. Espero un cop de sort perquè encara no he après que la sort s’ha de buscar.

            Em crec pertanyent a una rara aristocràcia que no necessita demostrar res, és superior des que va nèixer i punt. Estic de tornada de tot. He convertit el cinisme en la major de les meves “virtuts”. Fa temps que vaig perdre la il·lusió per projectes que em motivessin, ara em dedico a xuclar com una sangonera la il·lusió dels altres en programes televisisus de talents.

            Ja no crec en mi, visc enfadat i trist, només em sento feliç quan dormo. Em crec atrapat per totes bandes, sense possibilitat de canviar res. O serà que en el fons sé que estar com estic suposa menys esforç que desitjar amb totes les forces del món ser feliç i aprofitar l’amor que m’envolta?

L'ós formiguer

            En un adorable conte infantil anomenat “Els meravellosos animals de Terrastranya” escrit i il·lustrat per autors italians, es descrivien una sèrie d’animals impossibles pertanyents a una illa remota.

            Hi havia animals tan curiosos com el mussol dïurn (que portava ulleres de sol), el puntí (que habitava  a les corbates), el nommocdelananàs (que no es movia de les pinyes tropicals), etc. Només un d’ells tenia correspondència amb el món “real” i aquest era l’ós formiguer.

            Precisament era un animal peculiar: posseïa un pelatge immune a les picades de les formigues, unes urpes especials per foradar els formiguers i una llengua llarga i prima per menjar les formigues. Però era un animal maleït, doncs NO LI AGRADAVEN LES FORMIGUES!!!

            A nivell professional, això té un paral·lelisme evident. S’ha de vigilar com tries la teva formació i a la teva carrera professional. Si no segueixes criteris vocacionals pots acabar havent d’acceptar un destí professional que no és el que realment t’agrada... Per tant, compte...

Bones ratxes

             Hi ha dies en què sembla que s’encadenen només aconteixements bons, plens d’esperança i il·lusió. El que ens mou no és el que tenim, sinó lluitar per tenir més coses o coses millors: sigui una millor feina, una millor parella, més diners,...

            Per desgràcia, aquest sentiment constant pot ser tan enganyós com el creixement econòmic permanent. Les lleis de la Natura no passen per fer estructures o processos que creixin sense parar. El que fa són estructures que creixen i decreixen. I a nivell emocional, hem d’aprendre a fruïr del creixement i suportar la tristor del decreixement. Fins i tot perquè en el decreixement ve l’aparició dels fruits i les llavors, i el tancament d’un cicle per recomençar-ne un altre...

            La il·lusió del creixement constant i la felicitat perenne ha portat a una societat de neuròtics, entre els quals m’hi incloc. Neuròtics perquè ens porta a perseguir falsos ídols, imatges falses. Per què no acceptar que no és possible que tot vagi sempre bé, i en lloc de lamentar-nos, posar-nos a treballar per a que les males èpoques siguin productives?

Rèquiem per una llar

            Has estat la meva segona casa en la qual he viscut gairabé 25 anys. Avui restes sola, erma i buida a excepció d’algunes andròmines que han quedat a les golfes. Tinc pena i esperança alhora per tu.

            Hem passat moments bons i dolents, però et deixem perquè creiem que el teu futur passa per una familia que et sàpiga estimar millor del que ho hem fet nosaltres. Jo fa temps vaig deixar de fer-ho pensant que em deixaries tu abans. Com amb Pigmalió, la profecia s’ha auto-acomplert. Ho sento.

            Et quedes amb les teves espenques, els teus garrofers, els pins, oliveres, ametllers i com no, l’eucaliptus gegant... Hem acumulat massa coses materials dins teu i massa poques coses espirituals. Ara en paguem el preu.

            Tu prens un altre camí, i espero que et deixin ben maca i t’estimin com sempre has merescut!!! Molt bona sort!!!

Reciclatge negre

             Els ajuntaments s’omplen la boca amb les grans paraules dels sistemes de reciclatge que implanten: que si contenidor blau, verd, groc, marró, gris,... fúcsia. No està malament, a casa reciclem per convicció en la creença que és una opció intel·ligent en un món amb recursos finits.

            També he sentit parlar de la paraula “expoli” en referència a aquesta gent que es guanya la vida remenant els contenidors a la recerca de ferralla principalment, però també de cartró per vendre a pes, fils de coure (ara que aquest metall es cotitza a l’alça), i fins i tot roba o petits electrodomèstics que es puguin reparar.

            Considero que la paraula “expoli” està mal emprada. És cert que l’ajuntament (els ciutadans) paguen a una empresa per a que reculli les diferents menes de brossa. Però no és menys cert que encara més de dos terços dels ciutadans no fan classificació de residus. I que bona part d’ells van a parar a abocadors (per sort cada cop menys) o a incineradores, per a recuperar una part ínfima de l’energia que s’ha hagut d’invertir per crear els béns que han donat lloc a aquells residus.

            Quin mal hi en què una pobre gent que no té gaires alternatives per guanyar-se la vida, remenin els contenidors a la recerca d’una font d’ingressos? No són el més clar exemple que allò que anomenem residus són encara recursos preuats i utilitzables? No crec que ells estiguin moguts per cap afany de la conservació del medi ambient, pero en el seu afany primari per guanyar-se la vida, estan contribuïnt a la reutilització de béns i a la classificació de residus.

            I està parlant una persona a qui fins fa poc molestava veure gent remenant contenidors. Em continua molestant, però ara no per la imatge que genera al barri, sinó per la sensació que em produeix saber que al barri hi ha un inframón que no té més remei que viure de remenar la nostra porqueria.

            Arribarà un dia potser en què tots els ciutadans separaran la brossa, però això només serà quan paguin per fer-ho, com els paguen a la pobra gent que treballa en la economia submergida del reciclatge.