Els dos ermitans

Em considero una persona al·lèrgica a les discussions i les intento defugir pel meu propi bé. No hi trobo cap mena de plaer en aixafar els arguments dels altres, i més aviat intento conciliar els punts de vista contraposats. Això no està gaire ben valorat, doncs molts t’acusen de manca de caràcter i indefinició, ja que allò que es porta (només cal veure certs programes populars de la tel·levisió) és cridar com més alt millor, i deixar anar prou bilis com per ofegar les opinions alienes.

            Fa poc, traient la pols al llibre de Biologia de C.O.U. (el curs preparatori per la Universitat) vaig descobrir un conte de Khalil Gibran que crec que exemplifica la inutilitat de ser conciliador en alguns casos:

En una muntanya solitària hi vivien dos ermitans que adoraven Déu i s’estimaven l’un a l’altre.

Els ermitans tenien una escudella de fang, l’única cosa que tenien.

Un dia, un mal esperit va entrar al cor del més vell, que apropant-se al més jove li va dir:

-Fa molt temps que vivim junts. Ha arribat el moment de separar-nos. Dividim els nostres béns.

Llavors el més jove es va entristir i va dir:

-Em fa mal, germà, que em deixis. Però si tens necessitat de marxar, així sigui.

I va portar l’escudella de fang i li va donar dient-li:

-No la podem partir, germà, queda-te-la tu.

Llavors l’ermità més vell va explicar:

-No vull caritat. No m’enduré res que no sigui meu. L’escudella s’ha de dividir.

I el més jove va dir:

-Si partim l’escudella, de què ens servirà a tu o a mi? Si hi estàs d’acord, la podriem sortejar.

Però el vell ermità va insistir:

-Només vull justícia i allò que és meu, i no confiaré la justícia i el que em pertany a la capritxosa sort. L’escudella s’ha de dividir.

Llavors,  l’ermità més jove no va poder continuar argumentant i va dir:

-Si és la teva voluntat i això és el que desitges, trenquem l’escudella.

El rostre de l’ermità més vell es va anar enfosquint cada vegada més i va cridar:

-Maleït covard, no vols renyir!