Com comprar als "xinus"

          Un matí qualsevol, a una botiga xinesa on venen totes les formes possibles del plàstic, el metall, la fusta i el vidre. Una dona reclamant per la mala qualitat d’una mercaderia i demanant el seu reintegrament. La parella de xinesos cada cop cridant més alt, i incorporant una major proporció de mandarí a les seves exclamacions... Mentrestant, l’avi i el fill vigilant de manera estratègica els passadissos per a què ningú manllevi cap objecte.

            No importa com acabi, tant és si els responsables de la botiga li donen el mateix objecte però nou, li reintegren els tres euros o no fan res. La clienta tornarà. I ho farà perquè si combinem una actitud de compra compulsiva i uns ingressos baixos, hi ha pocs llocs tan atractius com aquestes botigues. I en una època com la actual en què els diners no sovintegen, encara més.

            No penso fer una soflama contra aquests comerços perquè crec que fan la seva funció i fins i tot jo hi compro alguna vegada. Una familia que ha estat prou valenta per emigrar i intentar trobar la oportunitat allà on sigués, mereix el meu respecte. I ells no obliguen ningú a comprar res, senzillament aprofiten que els seus compatriotes són capaços de produir en massa aquest tipus d’objectes i aconseguir que tinguin preus irrisoris àdhuc després d’haver recorregut tants quilòmetres.

            Cal saber comprar a aquestes botigues. I aprendre dels errors. Personalment he tingut males experiències amb els estris o eines de metall o components electrònics. Una bàscula per pesar aliments em va durar unes tres hores fins que la molla es va trencar. Un joc de claus allen va desmembrarse a la segona o tercera utilització. Unes llums de Nadal van durar... un Nadal. Però he comprat a bon preu testos de plàstic, capses de cartró i fusta,... objectes que no són gaire elaborats i amb prou feines s’han de manipular. Mai he reclamat en aquestes botigues perquè no crec que pel que pago hi tingui dret. Seria com comprar un ‘rasca’ i queixar-me a la venedora de loteria que no he guanyat res.

            No ens enganyem però, en aquesta història hi ha qui hi perd més que la dona insatisfeta amb la qualitat de l’establiment. Per començar, els operaris que fabriquen aquests productes, que pateixen uns sous ínfims i unes condicions de treball menys segures que una ruleta russa. El comerç local se’n ressenteix, doncs els comerciants xinesos no fan circular els seus ingressos al barri.  I finalment és el planeta qui perd, és a dir tots plegats, quan afavorim el malbaratament de recursos pagant un preu irreal per la utilització de petroli o metall, en uns objectes que acabaran en un curt periode de temps en un abocador.

Els dos ermitans

Em considero una persona al·lèrgica a les discussions i les intento defugir pel meu propi bé. No hi trobo cap mena de plaer en aixafar els arguments dels altres, i més aviat intento conciliar els punts de vista contraposats. Això no està gaire ben valorat, doncs molts t’acusen de manca de caràcter i indefinició, ja que allò que es porta (només cal veure certs programes populars de la tel·levisió) és cridar com més alt millor, i deixar anar prou bilis com per ofegar les opinions alienes.

            Fa poc, traient la pols al llibre de Biologia de C.O.U. (el curs preparatori per la Universitat) vaig descobrir un conte de Khalil Gibran que crec que exemplifica la inutilitat de ser conciliador en alguns casos:

En una muntanya solitària hi vivien dos ermitans que adoraven Déu i s’estimaven l’un a l’altre.

Els ermitans tenien una escudella de fang, l’única cosa que tenien.

Un dia, un mal esperit va entrar al cor del més vell, que apropant-se al més jove li va dir:

-Fa molt temps que vivim junts. Ha arribat el moment de separar-nos. Dividim els nostres béns.

Llavors el més jove es va entristir i va dir:

-Em fa mal, germà, que em deixis. Però si tens necessitat de marxar, així sigui.

I va portar l’escudella de fang i li va donar dient-li:

-No la podem partir, germà, queda-te-la tu.

Llavors l’ermità més vell va explicar:

-No vull caritat. No m’enduré res que no sigui meu. L’escudella s’ha de dividir.

I el més jove va dir:

-Si partim l’escudella, de què ens servirà a tu o a mi? Si hi estàs d’acord, la podriem sortejar.

Però el vell ermità va insistir:

-Només vull justícia i allò que és meu, i no confiaré la justícia i el que em pertany a la capritxosa sort. L’escudella s’ha de dividir.

Llavors,  l’ermità més jove no va poder continuar argumentant i va dir:

-Si és la teva voluntat i això és el que desitges, trenquem l’escudella.

El rostre de l’ermità més vell es va anar enfosquint cada vegada més i va cridar:

-Maleït covard, no vols renyir!

No vull ser feliç

          És possible que les coses no em vagin tan malament. Tinc una una parella molt agradable que m’estima i em cuida, un gos molt simpàtic i una feina en un bon ambient en què no em guanyo malament la vida.

            Però em complico la vida pel senzill motiu de poder queixar-me. Tinc dues vares per medir. Una molt benèvola amb la qual m’autoavaluo i sempre surto com una pobre víctima del sistema, i una altra molt més severa per avaluar els demés i els seus defectes i petites errades, que magnifico per tal de poder sentir-me una mica superior.

            Critico la estupidesa dels altres, mentres ells van passant i es van allunyant de mi, realitzant els seus projectes. No crec en l’esforç, ni en la paciència. Rectifico: no crec en el MEU esforç i la MEVA paciència, perquè m’aprofito de la dels altres. Espero un cop de sort perquè encara no he après que la sort s’ha de buscar.

            Em crec pertanyent a una rara aristocràcia que no necessita demostrar res, és superior des que va nèixer i punt. Estic de tornada de tot. He convertit el cinisme en la major de les meves “virtuts”. Fa temps que vaig perdre la il·lusió per projectes que em motivessin, ara em dedico a xuclar com una sangonera la il·lusió dels altres en programes televisisus de talents.

            Ja no crec en mi, visc enfadat i trist, només em sento feliç quan dormo. Em crec atrapat per totes bandes, sense possibilitat de canviar res. O serà que en el fons sé que estar com estic suposa menys esforç que desitjar amb totes les forces del món ser feliç i aprofitar l’amor que m’envolta?

L'ós formiguer

            En un adorable conte infantil anomenat “Els meravellosos animals de Terrastranya” escrit i il·lustrat per autors italians, es descrivien una sèrie d’animals impossibles pertanyents a una illa remota.

            Hi havia animals tan curiosos com el mussol dïurn (que portava ulleres de sol), el puntí (que habitava  a les corbates), el nommocdelananàs (que no es movia de les pinyes tropicals), etc. Només un d’ells tenia correspondència amb el món “real” i aquest era l’ós formiguer.

            Precisament era un animal peculiar: posseïa un pelatge immune a les picades de les formigues, unes urpes especials per foradar els formiguers i una llengua llarga i prima per menjar les formigues. Però era un animal maleït, doncs NO LI AGRADAVEN LES FORMIGUES!!!

            A nivell professional, això té un paral·lelisme evident. S’ha de vigilar com tries la teva formació i a la teva carrera professional. Si no segueixes criteris vocacionals pots acabar havent d’acceptar un destí professional que no és el que realment t’agrada... Per tant, compte...

Bones ratxes

             Hi ha dies en què sembla que s’encadenen només aconteixements bons, plens d’esperança i il·lusió. El que ens mou no és el que tenim, sinó lluitar per tenir més coses o coses millors: sigui una millor feina, una millor parella, més diners,...

            Per desgràcia, aquest sentiment constant pot ser tan enganyós com el creixement econòmic permanent. Les lleis de la Natura no passen per fer estructures o processos que creixin sense parar. El que fa són estructures que creixen i decreixen. I a nivell emocional, hem d’aprendre a fruïr del creixement i suportar la tristor del decreixement. Fins i tot perquè en el decreixement ve l’aparició dels fruits i les llavors, i el tancament d’un cicle per recomençar-ne un altre...

            La il·lusió del creixement constant i la felicitat perenne ha portat a una societat de neuròtics, entre els quals m’hi incloc. Neuròtics perquè ens porta a perseguir falsos ídols, imatges falses. Per què no acceptar que no és possible que tot vagi sempre bé, i en lloc de lamentar-nos, posar-nos a treballar per a que les males èpoques siguin productives?

Rèquiem per una llar

            Has estat la meva segona casa en la qual he viscut gairabé 25 anys. Avui restes sola, erma i buida a excepció d’algunes andròmines que han quedat a les golfes. Tinc pena i esperança alhora per tu.

            Hem passat moments bons i dolents, però et deixem perquè creiem que el teu futur passa per una familia que et sàpiga estimar millor del que ho hem fet nosaltres. Jo fa temps vaig deixar de fer-ho pensant que em deixaries tu abans. Com amb Pigmalió, la profecia s’ha auto-acomplert. Ho sento.

            Et quedes amb les teves espenques, els teus garrofers, els pins, oliveres, ametllers i com no, l’eucaliptus gegant... Hem acumulat massa coses materials dins teu i massa poques coses espirituals. Ara en paguem el preu.

            Tu prens un altre camí, i espero que et deixin ben maca i t’estimin com sempre has merescut!!! Molt bona sort!!!

Reciclatge negre

             Els ajuntaments s’omplen la boca amb les grans paraules dels sistemes de reciclatge que implanten: que si contenidor blau, verd, groc, marró, gris,... fúcsia. No està malament, a casa reciclem per convicció en la creença que és una opció intel·ligent en un món amb recursos finits.

            També he sentit parlar de la paraula “expoli” en referència a aquesta gent que es guanya la vida remenant els contenidors a la recerca de ferralla principalment, però també de cartró per vendre a pes, fils de coure (ara que aquest metall es cotitza a l’alça), i fins i tot roba o petits electrodomèstics que es puguin reparar.

            Considero que la paraula “expoli” està mal emprada. És cert que l’ajuntament (els ciutadans) paguen a una empresa per a que reculli les diferents menes de brossa. Però no és menys cert que encara més de dos terços dels ciutadans no fan classificació de residus. I que bona part d’ells van a parar a abocadors (per sort cada cop menys) o a incineradores, per a recuperar una part ínfima de l’energia que s’ha hagut d’invertir per crear els béns que han donat lloc a aquells residus.

            Quin mal hi en què una pobre gent que no té gaires alternatives per guanyar-se la vida, remenin els contenidors a la recerca d’una font d’ingressos? No són el més clar exemple que allò que anomenem residus són encara recursos preuats i utilitzables? No crec que ells estiguin moguts per cap afany de la conservació del medi ambient, pero en el seu afany primari per guanyar-se la vida, estan contribuïnt a la reutilització de béns i a la classificació de residus.

            I està parlant una persona a qui fins fa poc molestava veure gent remenant contenidors. Em continua molestant, però ara no per la imatge que genera al barri, sinó per la sensació que em produeix saber que al barri hi ha un inframón que no té més remei que viure de remenar la nostra porqueria.

            Arribarà un dia potser en què tots els ciutadans separaran la brossa, però això només serà quan paguin per fer-ho, com els paguen a la pobra gent que treballa en la economia submergida del reciclatge.

Higiene mental

             A finals del S.XIX es va descobrir que els gèrmens (les bactèries) eren els principals causants de les malalties i que una correcta higiene als hospitals, així com a la vida diaria, prevenia l’aparició d’infeccions i patologies diverses.

            Ja ha passat més d’un segle, i al menys a alguns països el nivell d’higiene és prou elevat: ens dutxem gairabé cada dia, ens rentem les mans després d’anar al bany i abans de menjar, ens rentem les dents, etc. O no fem pudor o fem bona olor (excepte alguna gent amb qui tots hem coincidit al metro o l’ascensor que encara no han constatat que afegir perfum o colònia a un cos brut constitueix un còctel aromàtic difícil d’oblidar).

            Alguns van més enllà i fan dietes depuratives per estar “nets” per dins, eliminant toxines (encara que l’exercici físic i suar tinguin un efecte similar).

            Però molta gent surt bruta al carrer. És un tipus de brutícia que no s’olora, es percep amb altres sentits. És el mal humor o l’estrés, propiciat per una mala feina, una mala parella, una mala manera de pensar,... una mala vida en general.

            Fa anys que es van descobrir les eines per netejar la ment, i aquí no es vol parlar de rentats de cervell que és un terme nefast, sinó d’eines per reposar la ment, deixant sedimentar pors i angúnies i permetent que el millor de nosaltres aflori a la superficie, que no és res més que el nostre caràcter real quan estem disposats a intentar ser feliços. Aquestes eines no són sinó la oració, la meditació, la introspecció... o senzillament la predisposició al bon humor en general.

            Jo també moltes vegades surto brut al carrer. Llavors veig que el món no funciona bé, que el semàfor triga massa a canviar, aquella persona m’ha mirat malament,... fins que m’adono que no m’he enrecordat de treure la porqueria del cervell i aquesta m’està entelant la visió d’un món que pot ser tan perfecte com nosaltres decidim que ho sigui...

Ampolla

            La vida consisteix en anar cremant etapes, dins la gran etapa amb principi i fi que respresenta la nostra vida en sí mateix. Durant els darrers dies he estat arribant al final d’una etapa. Ha estat dur i dificultós, doncs el cos rebutja els canvis per sistema.

            Però al final, un ha de fruïr d’aquest finals d’etapa, com s’ha de fruïr del darrer glop d’una ampolla de suc de taronja. El poses a la boca, el paladeges lentament, sabent que cap altre glop serà més valuós i això li dóna més sabor. I ja està.

Avançar

           Hi ha moments a la vida en què no queda més remei que fugir endavant. No hi ha volta enrera, has fugit d’una realitat que no t’agradava i que t’estava matant lentament, però et trobes alguna cosa que t’impedeix avançar. Saps que només hi ha un camí, i has de continuar com sigui.

            L’amo d’un restaurant al qual havia treballat i que havia fet de camioner en la seva joventut, durant l’hora del dinar ens il·lustrava amb algunes perles de saviesa, i un dia explicava aquesta anècdota: “Havia arribat amb el camió a un lloc on hi havia un túnel. El camió era massa gran per passar-hi. Ja no era que no hi hagués volta enrera, és que era físicament impossible fer mitja volta. Vaig estar pensant com podia fer per passar d’una forma o altra, i la vaig trobar: vaig desinflar els neumàtics i amb això vaig poder baixar uns centímetres l’alçada del camió. Durant tot el trajecte, vaig resar perque el camió no toqués el sostre. I vaig arribar a l’altra banda”.

            Es tracta de passar el camell pel forat de l’agulla, o com un conte ‘zen’ deia, treure l’estatua de fusta de Buda d’un monestir que s'està incendiant encara que la porta sigui més petita que l’estatua.

            Bé, em trobo dins el túnel. Sé que hi ha llum al final, però en aquests moments, és tan dèbil... Disposo d’eines per sortir-ne, però cal més que això: cal paciència, perseverança, resistència a la frustració i fe.

            I pensar com recomanava Gurdjieff (un filòsof armeni del S.XIX) que tinguem sempre present que el nostre camí no és infinit. S’acaba més tard o més d’hora. Per tant, tampoc el prenguem massa seriosament.

Dos rius

Dos rius avancen pel mig del bosc i arriba un punt en què s’acaben trobant. Llavors s’ajunten i formen un sol riu. Però què succeeix si un dels rius té molta força i l’altre no? El que passarà és que el riu amb més força vessarà molta més aigua al nou riu, i l’altre quedarà aturat. D’alguna manera, la enorme força d’un riu està tapant l’altre.

            És així com veig una mica la importància que algunes persones donem a la vida professional. Li donem tanta força, que acabem oblidant-nos de l’altre riu (la vida personal) i acabem gairabé ofegant-lo, deixant que l’aigua s’estanqui i es podreixi...

            Hi ha gent que dóna la justa importància a cada vessant, i viu una vida més o menys equilibrada. Fins i tot, els més afortunats no fan distinció entre la vida professional i la personal: són aquells que estan realitzant la seva vocació...

            A vegades la corrent empeny sense parar i no deixa veure ni fruïr del camí. No deixa ser creatiu, tot es converteix en un mar d’obligacions i pors. O pel contrari, en un mar d’avorriment per la rutina (l’hàbit de deixar de pensar). És en un d’aquests moments quan cal reflexionar i fer una aturada.

            El salari que cobro compensa el fet d’estar perdent temps de vida? Cadascú de nosaltres sabrà a quant cotitza la seva hora de vida i farà càlculs. A vegades tant sols t’adones que estar fent una tasca que no t’agrada per pagar factures només fa feliç als Bancs, a les empreses elèctriques i d’aigua, al Mercadona,... però no a tú com a persona.

            Ara em trobo en un punt en què l’aigua neta lentament es va infiltrant enmig d’un bassal d’aigua morta... Una presa barra el pas a l’altre ramal. Mentres tant, el riu s’asseca i tenim por: s’haurà assecat per sempre? Sabem que no.

            L’objectiu: que els dos rius flueixin ordenadament, i que l’objectiu sigui fer un únic riu amb l’aigua pura i neta.