És possible que les coses no em vagin tan malament. Tinc una una parella molt agradable que m’estima i em cuida, un gos molt simpàtic i una feina en un bon ambient en què no em guanyo malament la vida.
Però em complico la vida pel senzill motiu de poder queixar-me. Tinc dues vares per medir. Una molt benèvola amb la qual m’autoavaluo i sempre surto com una pobre víctima del sistema, i una altra molt més severa per avaluar els demés i els seus defectes i petites errades, que magnifico per tal de poder sentir-me una mica superior.
Critico la estupidesa dels altres, mentres ells van passant i es van allunyant de mi, realitzant els seus projectes. No crec en l’esforç, ni en la paciència. Rectifico: no crec en el MEU esforç i la MEVA paciència, perquè m’aprofito de la dels altres. Espero un cop de sort perquè encara no he après que la sort s’ha de buscar.
Em crec pertanyent a una rara aristocràcia que no necessita demostrar res, és superior des que va nèixer i punt. Estic de tornada de tot. He convertit el cinisme en la major de les meves “virtuts”. Fa temps que vaig perdre la il·lusió per projectes que em motivessin, ara em dedico a xuclar com una sangonera la il·lusió dels altres en programes televisisus de talents.
Ja no crec en mi, visc enfadat i trist, només em sento feliç quan dormo. Em crec atrapat per totes bandes, sense possibilitat de canviar res. O serà que en el fons sé que estar com estic suposa menys esforç que desitjar amb totes les forces del món ser feliç i aprofitar l’amor que m’envolta?
