Hi ha dies en què sembla que s’encadenen només aconteixements bons, plens d’esperança i il·lusió. El que ens mou no és el que tenim, sinó lluitar per tenir més coses o coses millors: sigui una millor feina, una millor parella, més diners,...
Per desgràcia, aquest sentiment constant pot ser tan enganyós com el creixement econòmic permanent. Les lleis de la Natura no passen per fer estructures o processos que creixin sense parar. El que fa són estructures que creixen i decreixen. I a nivell emocional, hem d’aprendre a fruïr del creixement i suportar la tristor del decreixement. Fins i tot perquè en el decreixement ve l’aparició dels fruits i les llavors, i el tancament d’un cicle per recomençar-ne un altre...
La il·lusió del creixement constant i la felicitat perenne ha portat a una societat de neuròtics, entre els quals m’hi incloc. Neuròtics perquè ens porta a perseguir falsos ídols, imatges falses. Per què no acceptar que no és possible que tot vagi sempre bé, i en lloc de lamentar-nos, posar-nos a treballar per a que les males èpoques siguin productives?
Jo crec que aquesta il.lusió s'ha de mantenir, ja que ens fa creixer i ens ajuda a no conformar-nos amb el que hi ha. Sempre s'ha de buscar si no la felicitat completa, la majoria de momentos feliços que es puguin viure...una cordial abraçada
ResponderEliminarCoincideixo en tú, en què el món a vegades té la forma que li dones. I creure que el món és lluminós i feliç és l'únic camí per a que ho sigui...
ResponderEliminarUna abraçada i merci.