Avançar

           Hi ha moments a la vida en què no queda més remei que fugir endavant. No hi ha volta enrera, has fugit d’una realitat que no t’agradava i que t’estava matant lentament, però et trobes alguna cosa que t’impedeix avançar. Saps que només hi ha un camí, i has de continuar com sigui.

            L’amo d’un restaurant al qual havia treballat i que havia fet de camioner en la seva joventut, durant l’hora del dinar ens il·lustrava amb algunes perles de saviesa, i un dia explicava aquesta anècdota: “Havia arribat amb el camió a un lloc on hi havia un túnel. El camió era massa gran per passar-hi. Ja no era que no hi hagués volta enrera, és que era físicament impossible fer mitja volta. Vaig estar pensant com podia fer per passar d’una forma o altra, i la vaig trobar: vaig desinflar els neumàtics i amb això vaig poder baixar uns centímetres l’alçada del camió. Durant tot el trajecte, vaig resar perque el camió no toqués el sostre. I vaig arribar a l’altra banda”.

            Es tracta de passar el camell pel forat de l’agulla, o com un conte ‘zen’ deia, treure l’estatua de fusta de Buda d’un monestir que s'està incendiant encara que la porta sigui més petita que l’estatua.

            Bé, em trobo dins el túnel. Sé que hi ha llum al final, però en aquests moments, és tan dèbil... Disposo d’eines per sortir-ne, però cal més que això: cal paciència, perseverança, resistència a la frustració i fe.

            I pensar com recomanava Gurdjieff (un filòsof armeni del S.XIX) que tinguem sempre present que el nostre camí no és infinit. S’acaba més tard o més d’hora. Per tant, tampoc el prenguem massa seriosament.